Per què no escolto els tertulians espanyols

Si no és en virtut dels deures contrets amb aquest diari, per escriure aquestes columnes apaïsades he escoltat emissores de ràdio que vostè no tocaria amb un pal. També, sempre que els tertulians espanyols en qüestió no m’il·lustrin sobre la vida de Ramiro de Maeztu, la conquesta de Granada i el Teatro Chino de Manolita Chen.

Com que m’he extraviat una mica, val més tornar a començar, i espero que sabran disculpar-me. Per què no escolto els tertulians espanyols quan tracten els assumptes de Catalunya. Just això és el que intentava expressar, sense prou encert. Quan s’hi posen, desconnecto l’audiòfon. Si aguanto una mica, tard o d’hora m’acaben els quartos i llenço l’audiòfon a la peixera. Com l’altre dia a La noche, un informatiu del canal 24 horas de TVE: la presentadora, Ana Ibáñez, va entrevistar el diputat del Congrés Pere Macias i tot seguit va obrir el torn de preguntes que li havien de fer quatre analistes polítics presents al plató. Abans de res, tots es van afanyar a advertir que els impulsos secessionistes de Catalunya abocarien els catalans a la ruïna, la mort per inanició i el pecat solitari. Que realment els catalans no desitgen la independència, van assegurar experts, coneixedors profunds de la societat catalana. Però a l’hora d’analitzar l’acord entre Convergència i Esquerra per a la governabilitat, un document de divuit fulls, van explicar que no l’havien entès del tot perquè desconeixen el català.

Sé d’un historiador de Segòvia que es creia que “Jo en tinc” volia dir “Yo no tengo”, considerava el pronom feble com una partícula de negació. S’havia llegit les Memòries i les Meditacionsde Cambó en l’idioma original i, amb el seu criteri equivocat, potser havia interpretat que Cambó havia dirigit la CNT-FAI durant la Guerra Civil. Cambó i Durruti, colze a colze, col·lectivitzant amb aquella alegria.

 

Enric Gomà, Ara, dijous 27 de desembre del 2012.