Futbolinistes i Campanella

Aviso per endavant que ara faré una cosa que detesto: els parlaré d'una pel·lícula que la immensa majoria de lectors  no podrà veure (per via legal) fins al 20 de desembre. De fet, l'estrena europea serà al festival de Sant Sebastià d'aquí tres setmanes, però la pel·li en qüestió no arribarà al circuit convencional de cinemes fins a les envistes de Nadal. Es tracta de Metegol, l'últim film (d'animació) de l'argentí Juan José Campanella. Després de guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera amb El secreto de sus ojos el 2010, Campanella ha optat per adaptar un conte de Roberto Fontanarrosa que pren la passió futbolística com a motor per explorar a fons la parella d'antònims guanyar i perdre. Els oponents són dos nois de poble que es diuen Amadeo i Grosso. Amadeo viu i es desviu per jugar al metegol (el futbolí) del bar on treballa. N'és un virtuós, però no serveix per a gran cosa més i potser per això la seva estimada Laura no li fa gaire cas. Cortázar hauria dit  que té ànima de cronopio. Grosso, en canvi, té ànima de vip. Marxa del poble per triomfar a la vida i anys després hi torna, convertit en una estrella rutilant del futbol mundial amb fila de Cristiano Ronaldo, disposat a comprar tot el poble i a venjar-se de l'única derrota que ha sofert a la vida, al metegol, contra el virtuós Amadeo. Quan tot sembla dat i beneït, els ninots del desballestat futbolí prenen vida per ajudar Amadeo a salvar la seva Laura i, de retop, el poble, en un gir sociofantàstic molt eficaç. Campanella arrodoneix l'obra amb un final que és una final: en un estadi de dimensions maracanàniques els dos bàndols disputen un desequilibrat partit de futbol que porta l'èpica al terreny de l'ètica amb saviesa. 

 

Tot i la coproducció espanyola, d'Antena 3 Films, la pel·lícula és d'un argentinisme tan castís que costa entendre algunes expressions col·loquials que profereixen els hilarants futbolinistes, trassumptes de futbolistes argentins arquetípics. Si el PP fos coherent amb la seva política lingüística diria que Metegol no està rodada en espanyol sinó en LAPAP (Lengua Americana Propia del Área Porteña). De fet, aquí li canviaran el títol per Futbolín. A l'Argentina Metegoltriomfa des de finals de juliol, en 3D i a pèl, tot i que Disney Channel els ha fet el buit per no perjudicar el Monsters University de Pixar, segons ha denunciat per Twitter Campanella. Fa tot just deu dies vaig tenir el privilegi de veure Metegol a l'únic cinema d'una població semblant a la que surt a la pel·lícula: Trelew, a la patagònica província argentina de Chubut. Vaig veure la pel·li envoltat de nens hipnotitzats, adolescents menjacacauets i futbolers patagònics que reaccionaven a cada gag i a cada gir que proposa Campanella, en un crescendo joiós que va desembocar en una gran ovació final. No m'hi vaig afegir perquè he perdut el costum d'aplaudir als cinemes (i perquè tenia les mans ocupades) però aplaudeixo ara. Gran Campanella.

Màrius Serra 

La Vanguardia. Cultura. 31/8/13

Read More

Futbolinistas y Campanella

Aviso que voy a hacer algo que detesto: les hablaré de una película que la inmensa mayoría de lectores  no podrá ver (por vía legal) hasta el 20 de diciembre. De hecho, su estreno europeo será en el festival de San Sebastián dentro de tres semanas, pero la peli en cuestión no llegará al circuito convencional de cines hasta Navidad. Se trata de Metegol, el último filme (de animación) del argentino Juan José Campanella. Tras ganar el Oscar a la mejor película extranjera con El secreto de sus ojos en 2010, Campanella opta por adaptar un cuento de Roberto Fontanarrosa que toma la pasión futbolística como motor para explorar a fondo los antónimos ganar y perder. Los oponentes son dos chicos de pueblo llamados Amadeo y Grosso. Amadeo vive y se desvive para jugar al metegol (el futbolín) del bar donde trabaja. Es un verdadero virtuoso, pero no sirve para gran cosa más y tal vez por ello su querida Laura no le hace demasiado caso. Cortázar hubiera dicho de él que tiene alma de cronopio. Grosso, en cambio, tiene alma de vip. Se va del pueblo para triunfar en la vida y años después retorna, convertido en una estrella rutilante del fútbol mundial con pinta de Cristiano Ronaldo, dispuesto a comprar todo el pueblo y a vengarse de la única derrota que ha sufrido en la vida, al metegol, contra el virtuoso Amadeo. Cuando todo parece perdido, los muñecos del destrozado futbolín toman vida para ayudar a Amadeo a salvar a su Laura y, de paso, al pueblo, en un giro sociofantástico muy eficaz. Campanella redondea la obra con un final que es una final: en un estadio maraca-nánico los dos bandos disputan un desequilibrado partido de fútbol que lleva la épica al terreno de la ética. 

 

A pesar de la coproducción española, de Antena 3 Films, la película es de un argentinismo tan castizo que cuesta entender algunas expresiones coloquiales que profieren los hilarantes futbolinistas, trasuntos de futbolistas argentinos arquetípicos. Si el PP fuese coherente con su política lingüística diría que Metegol no está rodada en español sino en LAPAP (Lengua Americana Propia del Área Porteña). De hecho, aquí le cambiarán el título por Futbolín. En Argentina triunfa desde finales de julio, en 3D y a pelo, a pesar de que Disney Channel la boicoteó para no perjudicar el Monsters University de Pixar, según denunció Campanella por Twitter. Hace diez días tuve el privilegio de ver Metegol en el único cine de una población parecida a la que sale en la película: Trelew, en la patagónica provincia argentina de Chubut. Vi la peli rodeado de niños hipnotizados, adolescentes comechoclos y futboleros patagónicos que reaccionaban a cada gag y a cada giro que propone Campanella, en un crescendo gozoso que desembocó en una gran ovación final. No me sumé a ella porque he perdido la costumbre de aplaudir en los cines (y porque tenía las manos ocupadas) pero aplaudo ahora. Gran Campanella.

Màrius Serra

La Vanguardia. Cultura. 31/8/13

Read More

Quilòmetre zero

 Si tingués més paciència, em dedicaria a resseguir la vida de les paraules que de sobte es posen de moda, duren una temporada i després desapareixen. ¿Quina mena de mecanisme les posa en marxa? Per exemple: fa un parell d’anys tot era “brutal”. Els gols de Messi eren brutals, un sopar al Koy Shunka era brutal, el nou disc de Coldplay era brutal. “Brutal” havia heretat la influència de “genial” , que al seu torn havia sorgit quan tot era “una passada”.

Abans el cicle de vida de les paraules de moda durava uns quants anys, però ara amb internet tot va més de pressa. Una de les expressions que viu dies de glòria és allò del “quilòmetre zero”. Segur que l’han sentida més d’un cop. Ja sabem que això del llenguatge no és una ciència exacta, però la intuïció em diu que ha substituït a “cent per cent”. Va haver-hi una època en què la gent estava “cent per cent segura” de les coses i algunes marques de disseny es vantaven de ser “cent per cent Barcelona”. Ara fa un parell d’anys, el “quilòmetre zero” va començar a córrer en el món alimentari. Davant de la crisi, els proveïdors catalans animaven la gent a comprar els productes més propers, de quilòmetre zero. El terme s’havia encunyat al protocol de Kyoto per al canvi climàtic, per incentivar el consum de proximitat i reduir les emissions de CO2.

Com que la fórmula va fer fortuna, aviat els restaurants s’hi van afegir. Els cuiners deien que buscaven els productes quilòmetre zero i es deixaven filmar anant a comprar al mercat, si pot ser a la Boqueria millor, que té més pedigrí. Durant els últims mesos, la dèria del quilòmetre zero s’ha anat ampliant a d’altres àmbits. A més de vins, pans o tapes, fins i tot ja es parla de “fusta catalana de quilòmetre zero”, tal com demana el Consorci Forestal de Catalunya. S’ha obert la veda, doncs, i aviat veurem com l’expressió colonitza altres territoris. Perfums, medicaments, novel·les, vestits: ben mirat, tot pot ser del quilòmetre zero. No em sorprendria que aviat sentíssim un dels locutors esportius de TV-3 dient que els jugadors de la pedrera del Barça fan un futbol de quilòmetre zero.

El Periódico, 12 d’agost del 2013.

Read More

Els catalans quan van pel món

 L’escena podria haver passat aquests dies d’agost, ahir, fa cinc minuts. El lloc podria ser un carreró de Praga, el bufet lliure d’un hotel d’Acapulco, l’ombra escassa de la Giralda de Sevilla. Un noi i una noia miren una guia i parlen del que faran després de dinar. Al seu voltant hi ha una pila de turistes com ells. De sobte els passa pel costat una família —matrimoni i dos fills— i el nen els sent parlar. 

—Mira, papa, catalans! —diu assenyalant-los. Sorpresos, el noi i la noia alcen la vista de la guia i somriuen. És el quart cop que els passa durant el viatge. 

—Ah sí? Sou catalans? —fa la mare. El nen que els ha descobert els mira orgullós. 

—I tant! —respon ell—. I de bona terra. 

—D’on sou, si es pot saber? 

—De Ripoll. Bé, jo sóc de Ripoll. Ella és italiana. —La noia, tímida, fa que sí amb el cap.

—Ah, nosaltres som de Vilafranca. 

—Bons vins al Penedès! —fa el noi—. Jo tinc una cosina que s’està a Vilafranca. Potser la coneixeu i tot. Viuen per allà al pavelló. 

—Al pavelló... I on treballa? 

—En una merceria de la Rambla. Fa molts anys que hi és... 

—I tant! La Roser! —el talla. El seu marit se la mira sorprès, però content que hagi fet la connexió—. És aquella noia casada amb en Toni, el de l’aigua... 

Riuen de la coincidència. 

—I tu dius que ets italiana? Parles molt bé el català...

—Gràcies. Sí, sóc de Milà. 

—Ah, perquè el fill de la nostra veïna ha fet un Erasmus a Bolonya... 

—No, no, jo de Bolonya no conec ningú. 

—Doncs jo —diu el marit, mirant de reprendre el fil—, vaig fer la carrera amb un de Ripoll... Però esclar, seria massa casualitat. 

—No, no, digues. Com es deia? 

—Vilalta. Llucià Vilalta. Era alt i cepat. Dic ‘era’ perquè potser fa 20 anys que no el veig... 

—Llucià Vilalta? Ara no hi caic. Però segur que el conec, eh? —fa el noi de Ripoll. 

Després parlen del lloc de vacances, de l’hotel on s’estan, d’aquest argentí que han fitxat per entrenar el Barça. S’acomiaden com si es coneguessin tota la vida. A vegades hi ha catalans que sembla que viatgin pel món només per la il·lusió de trobar altres catalans.

El Periódico, 5 d’agost del 2013.

Read More

Sastre, Músic, Promesa

Sastre.

Quina sort que a la meva gorra li van saltar uns quants punts perquè si no, no hauria buscat una sastreria a l'atzar i a l'Alguer (on encara m'estava); així mateix, no hauria conegut mai en Francesco Chessa. Mentre m'arreglava la gorra, vam començar a parlar en català –ell en el de l'Alguer, espargit de paraules arcaiques i algun mot italià modern– i tot seguit em va explicar que no era només un sastre, sinó músic i compositor i un dels primers dinamitzadors de la nova cançó algheresa.

Músic.

A tall de prova, va anar a la paret i va despenjar una foto d'ell i tres homes joves més, vestits amb americanes llampants: es deien Gli catalani i al llarg dels anys 60 tocaven arreu de Sardenya i Itàlia, fent versions dels Beatles i dels Stones, tot intercalant-hi, com qui no vol la cosa, alguna cançó en alguerès.

Promesa.

Amb d'altres músics sards, el 1962 van anar a l'Espanya franquista per promocionar la música popular de l'illa. A Barcelona van ser detinguts perquè, al pit, portaven cintes alguereses amb les quatre barres (afortunadament, va explicar Francesco, també portaven passaports italians); presentats per Salvador Escamilla, van cantar a Ràdio Barcelona i el dia següent van tornar a actuar en un concert ple de gom a gom en companyia de l'Emili Vendrell i la Mary Santpere, al Palau d'Esports de Montjuïc. Van continuar a València, a Madrid... Mai no van tenir problemes pel fet de cantar en català, ja que les autoritats consideraven que feien folklore purament sard (no se n'assabentaven, del fet que en algun viatge de tren aquests sards baixaven la finestra i cridaven “Visca Catalunya Lliure!”). Preguntava a en Francesco per la situació actual de la cançó algueresa quan una noia de vint i tants anys va entrar a la botiga: com si hagués estat esperant el moment just. “Et presento la Daniela Riu”, va dir Francesco, “que canta l'alguerès de meravella. Cal que la gent sàpiga que continuem cantant”. Per a tothom a qui li podria interessar la música melangiosa i alhora apassionadament tensa dels algueresos, doncs, tornaré a dir el nom de la jove promesa –Daniela Riu– com també us recordaré el del compositor excepcionalment encantador que va dedicar 40 anys de sa vida al reviscolament de la pròpia cultura i que vaig tenir el plaer de conèixer per la més pura de les casualitats: Francesco Chessa.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/08/2013

Read More

Port, Pedra, Persistència

Port.

El passat català de l'Alguer fa l'ullet als nombrosos visitants principatins d'una manera que arriba a tenir quelcom de desconcertant, com si aquesta ciutat fortament italianitzada estigués provant, conscientment, de satisfer els neguits diguem-ne historicistes d'aquests a través dels noms de certs restaurants (Lo Furat o l'excel·lent Lo Romaní) o dels carrers retolats en català, com el del Forn o el del Pa i Aigua (els noms italians dels mateixos carrers –els únics que surten al plànol oficial– solen ser menys menestralencs: Via Conte de Cavour, Bastioni Colombo...).

Pedra.

Així mateix, seria fàcil concloure que a l'Alguer el llegat català s'ha reduït a quatre topònims i algun rètol comercial, si no fos per l'existència ineludible de certs edificis. La catedral, per exemple –d'estil gòtic català, i en què les quatre barres es troben ça i lla amb la mateixa naturalitat que les creus i les verges–, es va inaugurar ni més ni menys que 239 anys després que, el 1354, les forces de Pere el Cerimoniós foragitessin els genovesos i els sards de l'Alguer (que van repoblar amb tarragonins). De fet, els catalans manaven a l'Alguer durant ni més ni menys que tres segles i mig (fins a la Guerra de Successió, no es va restablir el contacte amb Catalunya fins al 1869).

Persistència.

Així mateix, cop rere cop aquest port –en què els rètols descriptius dels monuments són en italià, català i anglès, i punt– ens recorda que hi va haver una llarga època en què els catalans caminaven sols, sense haver d'anar de la mà fèrria dels castellans, ni tan sols lingüísticament. Fins i tot ara, per bé que només un 14% dels ciutadans algueresos fan servir el català amb normalitat, un 40% encara saben parlar-lo i la resta l'entenen perfectament (incloent-hi el napolità jove que ahir va vendre un banyador al meu fill). És com si el nou turisme català estigués esborrant la imatge, prèviament prevalent a l'Alguer, del català com una llengua només per a vells i nostàlgics. Tal com diu el poeta alguerès contemporani Guido Sari, tot adreçant-se al seu propi idioma: “No estimo l'amor paternalista/dels qui et van considerar dolç vernacle/i et van emparedar fent-te carícies.” Dit això, a hores d'ara no cal que es preocupi: ja sabem que, tant a l'Alguer com arreu, s'està fent de tot a la llengua catalana menys acariciar-la.

Matthew Tree, El Punt Avui,  04/08/2013

Read More

Països, Baixos, Lliures

Països.

Holanda, i això ho diuen gairebé tots els catalans que conec que l'han visitat, és un país acollidor (malgrat l'existència d'un cert klootzak mal educadíssim que regeix la parada d'arengades que hi ha davant del Rijksmuseum a Amsterdam). Sobretot, a Holanda es respira, en general, un ambient de calma i estabilitat i –per dir-ho així– de permanència. (Fins al punt que hi ha holandesos que se'n queixen, de tanta tranquil·litat). En tot cas, costa molt, avui en dia, recordar que durant gairebé un segle (de 1556 fins a 1648) Holanda sencera era una província espanyola més. I que va deixar de ser-ho perquè els holandesos d'aleshores van iniciar un procés sobiranista considerat del tot il·legal per Madrid.

Baixos.

El procés va començar amb un Acte d'Abjuració (1581) que més endavant seria un referent per als redactors de la Declaració d'Independència dels EUA (1776) i que fins i tot podria ser d'interès per als autors futurs de la segurament inevitable Declaració Unilateral d'Independència d'aquí, ateses algunes de les frases clau del text neerlandès. Per exemple: “Quan un Príncep intenta suprimir els drets i furs [dels seus súbdits] tot insistint que li siguin servils, ja no és cap Príncep, sinó un tirà i els seus súbdits l'han de considerar com a tal... Els assessors del Rei Espanyol, que cobegen les riqueses dels Països Baixos, l'han aconsellat de sotmetre'ls mitjançant l'absolutisme... Per tant, veient que no hi ha cap possibilitat de reconciliació, i a manca d'un altre remei, ens veiem obligats a renunciar la nostra fidelitat al Rei d'Espanya i maldar tan bé com podem per assegurar els nostres drets i la nostra llibertat.

Lliures.

Qualificats, sens dubte, com a fanàtics per la Chacón holandesa de torn, tot seguit la majoria de neerlandesos es van veure immersos en una guerra amb la corona espanyola, que van acabar guanyant el 1648 (els catalans, que també lluitaven contra els espanyols en aquella època, hi van enviar dos observadors militars, per aprendre'n). Afortunadament, els temps han canviat i, avui dia, en comptes de lluitar per treure'ns Madrid de sobre, aviat podrem votar per separar-nos-en. I si així aconseguíssim (ni que fos a mitjà termini) la pau i prosperitat –i, sobretot, la permanència– de què els holandesos gaudeixen actualment, vaja, crec que valdria la pena.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/07/2013

Read More