Riquer era així, sens dubte. El vaig tractar un parell de vegades, sempre gràcies a la seva filla Isabel, i vaig comprovar que duia al cap la literatura que estimava, una presència viva i constant dels clàssics que s’actualitzava cada dia. Mai no era tard per qüestionar-se el sentit d’un vers de Bernat de Ventadorn, o refer els passos de Cervantes per Barcelona, i a estones semblava que fos amic personal de Joanot Martorell o s’hagués fumat més d’una pipa amb don Pero Maça. La seva passió s’encomanava. Entre tot el que va escriure, és impossible destacar una obra i prou: hi ha els trobadors, l’antologia multilingüe de poetes catalans medievals, les edicions filològiques, els estudis sobre cavalleria, les traduccions modèliques de Chrétien de Troyes... Durant una de les visites li vaig preguntar què era, de tot el que havia escrit, allò que estimava més. No s’ho va haver de pensar gaire. La resposta va ser Quinze generacions d’una família catalana, la història dels seus avantpassats, “pel que té de memòria personal i pel treball immens que em va costar fer-lo”.
No em sorprendria que, obligat a triar, Reich-Ranicki també hagués dit la seva autobiografia, La meva vida. Al capdavall la literatura només té sentit com a part de la vida. L’any 2001, a Alemanya, vaig veure l’última emissió del programa de crítica literària que el va fer famós, Das literarische Quartett. La passió amb què defensava o atacava els llibres, provocant el debat intel·lectual, era un espectacle fascinant.
Jordi Puntí, El Periódico, 21 de setembre del 2013.
Foto: El Periódico.
