D’ençà que es van posar de moda a Hollywood, fa set o vuit anys, dec haver vist una desena de pel·lícules amb les ulleres fosques. En totes s’hi podia resseguir un mateix patró: escenes espectaculars en què el protagonista queda penjat del buit, persecucions, objectes que surten de la pantalla i passen pel teu costat a gran velocitat, una plaga d’insectes que envaeix l’atmosfera, etcètera. Quan l’escena vol ser romanticota, el truc són les fulles que cauen dels arbres i s’emporta el vent, els flocs de neu que sobrevolen la pantalla... Avatar, Harry Potter, Spiderman, Prometheus: amb poques variants, la majoria d’escenes estan filmades perquè l’espectador tingui la sensació d’entrar a la pel·lícula, però alhora l’efectisme immediat et distreu de la història. La fa previsible. Diguem que la imposició tècnica val tants dòlars que passa per sobre del guió i afavoreix l’exhibicionisme barroc. Per això costa d’imaginar-se que un productor apostés per una ficció realista amb un registre més íntim en 3-D: Amour de Michael Hanecke, per exemple. ¿Algú s’imagina l’escena del colom que es fica al rebedor de la casa burgesa, o l’àvia que baveja al llit, en 3-D?
Com que vam créixer veient les pel·lícules sempre en el mateix format, el nostre cervell ja està entrenat per imaginar-se la tercera dimensió a la pantalla. Aquesta és la gràcia. Només he vist dues pel·lícules en què el 3-D enriquís de debò el valor de les imatges, i totes dues són documentals: Pina, de Wim Wenders, que resseguia les creacions de la companyia de dansa de Pina Bausch, i La cova dels somnis oblidats, de Werner Herzog, on entrava a la cova de Chauvet, a França, per ensenyar-nos les pintures rupestres. Potser el futur del 3-D passa per enriquir i acostar-nos la realitat, i no pas la ficció.
Jordi Puntí, El Periódico, 25 de maig del 2013.
