La primera vegada que em va passar el mateix que a la presidenta de Navarra Yolanda Barcina jo seia al costat de la cadira de rodes de mon fill. Potser per això vaig ser una presa tan fàcil de detectar com ella quan presidia el ple de la Comunitat de Treball dels Pirineus a Tolosa de Llenguadoc, anomenada Toulouse als papers de l’Audiencia Nacional. En el meu cas, primer em van fer aixecar amb subterfugis i els vaig seguir uns metres fins a una clariana més il·luminada. Allà van perpetrar l’”acción violenta corporal en la que la víctima es golpeada con una tarta”, per dir-ho amb els mots de la sentència judicial de la Secció Primera de la Sala Penal. En el meu cas els pastissers no eren quatre, com els condemnats ara amb penes de fins a dos anys de presó, sinó dos. Una dona i un home, si és que els puc anomenar així. Una altra diferència és que abans d’exercir l’acció de violència corporal van tenir el cinisme d’obligar-me a vestir com ells, amb una mena de sobretot molt balder que em donava un aspecte tan galdós com el seu. Després n’he pogut veure fotos i, francament, feia una fila de fantotxe brutal. En el meu cas l’acció violenta es va limitar a un sol pastís, en comptes dels tres que va rebre la presidenta de Navarra, però tampoc me’l van llançar (“no se trató del lanzamiento de una tarta”) sinó que, tal com detalla la sentència, “impactaron directa y materialmente en la cara y cabeza de la víctima”. L’últim fet diferencial, que jo trobo un agreujant que potser neutralitza els dos pastissos de menys que vaig rebre, és el desenllaç de l’acció. En el cas de la presidenta navarresa "con toda la cara y la cabeza llena de merengue, se levantó y trataba torpemente de salir, casi sin ver, cuando uno de los escoltas pudo llegar hasta ella y cogiéndola del brazo la condujo a la salida". A mi, en canvi, després d’amenaçar-me tres cops amb estampar-me el pastís als morros em va obligar a exercir l’acció violenta corporal a mi i, quan li vaig haver estampat, el molt cínic em va abraçar i em va empastifar tota la cara amb les restes del pastís.
Aquell dia de 2009 va ser el primer cop però no ha estat l’últim. El meu empastifador és un reincident. L’última vegada que en vaig ser víctima només fa uns mesos, durant el Matx de Pallassos d’aquest juliol al Festival Grec. El tinc ben identificat. Es diu Jaume Mateu Bullich, àlies Tortell Poltrona, i la seva còmplice principal és Montserrat Trías. Són els creadors de Pallassos sense fronteres i tenen per costum empastifar la gent amb pastissos. Tot i això, en comptes d’aplicar-los pena de presó, els acaben de concedir el Premio Nacional de Circo. Sempre he estat inequívocament en contra de l’ús de la violència. La sentència admet que els pastissos “no son objetos peligrosos ni aptos para causar lesiones, no era esa la finalidad perseguida”. L’Audiència Nacional castiga el mateix que premia el govern i viceversa, tot transformant en oxímoron l’àlies del gran Tortell Poltrona.
Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 30/11/13
