L’últim dia de 2013 va morir Armand Calafell. Un càncer malparit se’l va endur massa d’hora i va fer que un munt d’amics, coneguts i saludats acabéssim l’any desolats. No es pot entendre la cultura d’aquest país sense tenir en compte el munt d’Armands que l’han secundada des de posicions gens secundàries però poc visibles. Perquè Armand Calafell era un home de teatre de l’alçada d’un campanar a qui cap crític, que jo sàpiga, va dedicar quatre ratlles. Una bèstia de l’escena que et capturava l’atenció tan aviat hi irrompia. L’Armand es va passar la vida fent teatre per afició, en el sentit més noble del terme aficionat. També va treballar amb professionals. En aquests últims deu anys al Foment Hortenc li he vist fer tots els papers de l’auca: còmics i tràgics, per davant i per darrere del teló. Els seus coetanis el van arribar a rebatejar Armand B. De Mille per la seva capacitat de mobilització. Era capaç d’armar muntatges populars amb més d’un centenar d’actors damunt l’escenari i ho feia amb sobrenaturalitat, un neologisme que m’invento per designar el miracle de coordinar a la gent com qui surt a prendre-hi un cafè. La seva tasca va rebre premis i ovacions, però no era pas això el que el movia. Li agradava la gent. Posar-se a la pell de la gent. Formava part d’aquesta famosa societat civil que ha mantingut el catalanisme en estat latent quan ningú no hi apostava. Que ha sentit respecte per la tradició que li llegaven els seus predecessors i no s’ha escandalitzat per les ganes de transgredir-la que tenen els seus descendents. L’Armand va dirigir Sagarra o Folch i Torres i també actuà a la Beckett. Era un home afable, que desprenia passió per tots els porus i tenia la insòlita virtut de no caure en la desmesura habitual dels qui trafiquen amb afectes i complicitats. Un paio decent. La seva generació, que ara setanteja, és la baula del catalanisme que es podia haver trencat, però que va resistir i ho va fer amb una energia encomiable.
Abans que la colla d'Armands i Pilars del país se les fessin seves, les entitats culturals populars de la Catalunya ateneista havien teixit xarxes per cobrir els grans esvorancs que les dictadures del segle XX provocaven en la nostra cultura. L’edifici actual del Foment Hortenc data del 1917. El cognom Calafell ha deixat la seva petja entre nissagues tan diverses com podem deduir de la mera juxtaposició dels seus cognoms: Aguilera, Bartomeus, Bayés, Bonany, Capdevila, Cavanilles, Clapés, Díaz, Espuña, Ferreté, Font, Gandia, Garcés, Garcia, Garriga, Gatius, Homar, Ibáñez, Lechuga, Martínez, Maruri, Pascual, Penalba, Perales, Piqué, Roig, Ruiz, Sànchez, Santamarta, Saro, Serra, Tixé, Vidondo, Vilamala i molts més que em deixo. Aquests elencs m’han permés sentir el català llunyà de Folch i Torres tenyit amb accent andalús i, alhora, gaudir de La casa de Bernarda Alba amb unes germanes que parlaven un andalús amb accent d’Olot. Armand B. De Mille, un paio decent, no t’oblidarem.
Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 4/1/14
