Armand Calafell

L’últim dia de 2013 va morir Armand Calafell. Un càncer malparit se’l va endur massa d’hora i va fer que un munt d’amics, coneguts i saludats acabéssim l’any desolats. No es pot entendre la cultura d’aquest país sense tenir en compte el munt d’Armands que l’han secundada des de posicions gens secundàries però poc visibles. Perquè Armand Calafell era un home de teatre de l’alçada d’un campanar a qui cap crític, que jo sàpiga, va dedicar quatre ratlles. Una bèstia de l’escena que et capturava l’atenció tan aviat hi irrompia. L’Armand es va passar la vida fent teatre per afició, en el sentit més noble del terme aficionat. També va treballar amb professionals. En aquests últims deu anys al Foment Hortenc li he vist fer tots els papers de l’auca: còmics i tràgics, per davant i per darrere del teló. Els seus coetanis el van arribar a rebatejar Armand B. De Mille per la seva capacitat de mobilització. Era capaç d’armar muntatges populars amb més d’un centenar d’actors damunt l’escenari i ho feia amb sobrenaturalitat, un neologisme que m’invento per designar el miracle de coordinar a la gent com qui surt a prendre-hi un cafè. La seva tasca va rebre premis i ovacions, però no era pas això el que el movia. Li agradava la gent. Posar-se a la pell de la gent. Formava part d’aquesta famosa societat civil que ha mantingut el catalanisme en estat latent quan ningú no hi apostava. Que ha sentit respecte per la tradició que li llegaven els seus predecessors i no s’ha escandalitzat per les ganes de transgredir-la que tenen els seus descendents. L’Armand va dirigir Sagarra o Folch i Torres i també actuà a la Beckett. Era un home afable, que desprenia passió per tots els porus i tenia la insòlita virtut de no caure en la desmesura habitual dels qui trafiquen amb afectes i complicitats. Un paio decent. La seva generació, que ara setanteja, és la baula del catalanisme que es podia haver trencat, però que va resistir i ho va fer amb una energia encomiable. 

Abans que la colla d'Armands i Pilars del país se les fessin seves, les entitats culturals populars de la Catalunya ateneista havien teixit xarxes per cobrir els grans esvorancs que les dictadures del segle XX provocaven en la nostra cultura. L’edifici actual del Foment Hortenc data del 1917. El cognom Calafell ha deixat la seva petja entre nissagues tan diverses com podem deduir de la mera juxtaposició dels seus cognoms: Aguilera, Bartomeus, Bayés, Bonany, Capdevila, Cavanilles, Clapés, Díaz, Espuña, Ferreté, Font, Gandia, Garcés, Garcia, Garriga, Gatius, Homar, Ibáñez, Lechuga, Martínez, Maruri, Pascual, Penalba, Perales, Piqué, Roig, Ruiz, Sànchez, Santamarta, Saro, Serra, Tixé, Vidondo, Vilamala i molts més que em deixo. Aquests elencs m’han permés sentir el català llunyà de Folch i Torres tenyit amb accent andalús i, alhora, gaudir de La casa de Bernarda Alba amb unes germanes que parlaven un andalús amb accent d’Olot. Armand B. De Mille, un paio decent, no t’oblidarem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 4/1/14

Read More

Teniu l’últim de Jep Gambardella?

Als títols de crèdit de La grande bellezza, la pel·lícula de Paolo Sorrentino, s’hi pot llegir: “El llibre ‘L’aparell humà’, de Jep Gambardella, s’ha de considerar com a part de la història del film i no s’ha publicat mai”. És un aclariment útil, perquè quan surts del cine, et vénen ganes d’entrar en una llibreria i preguntar: ¿teniu l’ultim d’en Gambardella? Jep Gambardella és el protagonista de la història, un d’aquells escriptors del no que podria haver sortit a Bartleby y compañía, d’Enrique Vila-Matas. Fa 40 anys va publicar una novel·la d’èxit, L’aparell humà, i des d’aleshores no ha tornat a escriure ficció. A la pel·lícula veiem que fa entrevistes incisives, menja risotto reescalfat (perquè és més bo) amb la directora del seu diari i la seva única disciplina és sortir cada nit i beure fins que s’embarbussa (llavors li torna l’accent napolità).

L’esplèndida pel·lícula de Sorrentino es pot entendre com un catàleg de les raons que fan que el gran Gambardella no hagi tornat a escriure. El decorat de fons és la vida cultural de Roma, amb una alta societat decadent, que adora les impostures i balla a ritme de Rafaella Carrà versionada pel DJ de moda. Gambardella fuma i es passeja per aquests ambients amb les mans al darrere, amb la calma del qui observa des de fora i al mateix temps sap que n’és un element central. El seu privilegi és que parla sense embuts i se l’escolten. Roma, avui, entenem, són pedres i bótox, una combinació que no afavoreix precisament la creativitat. Quan li pregunten si escriurà una altra novel·la, Jep Gambardella diu: “Mira aquestes cares. Aquesta ciutat, aquesta gent. Aquesta és la meva vida: el no-res. Flaubert volia escriure un llibre sobre el no-res i no se’n va sortir. Vols dir que me’n sortiria jo?”.

A través de Gambardella, dels seus amics i d’un amor d’última hora, Sorrentino fa un retrat meravellós de Roma. Amb aires de Fellini, construeix escenes fantàstiques, hilarants i ridícules, com la girafa dins el Colisseu o com el cardenal que només sap parlar de receptes de cuina. Veient la pel·lícula vaig pensar, i és un elogi: “Tant de bo que no s’acabi mai”.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de desembre del 2013.

 

Read More

2014, o el túnel del temps

 S’acaba l’any i, mentre els resums envasen al buit el 2013, s’acosten noves preguntes: ¿què ens portarà el 2014? ¿Hi haurà consulta? ¿Abdicarà el rei? ¿Apujaran les pensions? Ni idea. Anem a cegues i en realitat el que vindrà es redueix a tres tipus de resposta. Els pessimistes diuen que tot anirà molt pitjor, els optimistes que tot anirà igual o una mica pitjor, i després hi ha el govern del PP, que diu que tot anirà millor. De fet, fa dies que prediquen que Espanya ja va millor i etcètera, però és només una percepció interessada: encara que les grans empreses comencen a sortir de la crisi i el Banc d’Espanya no sé què, la majoria de ciutadans no ho percebem ni ho percebrem, de moment. Un exemple d’aquesta mena de manipulacions: en l’última roda de premsa de l’any, Rajoy va fer aquella cosa que fa tan bé, que és moure una mica els llavis, emetre paraules i no dir res. Una de les dades que va aportar és que l’any s’acabarà amb menys aturats, però en canvi va admetre que el nombre d’afiliats a la Seguretat Social ha disminuït. És a dir, treballarà més gent, però en cotitzaran menys. ¿Això és una millora, professor Bacterio?

Ahir vaig fullejar El Periódico de fa exactament un any. S’hi parlava de retallades als funcionaris, d’un nou rècord en desnonaments, de la privatització de la sanitat a Madrid, de la pujada de la llum, del sou mínim fixat a 645 euros (el mateix que ara s’han negat a augmentar), de la negativa a acceptar una consulta a Catalunya. Mirant aquestes pàgines velles, no sembla que hàgim avançat en res. Al contrari, davant l’estupefacció passiva de la gent, el PP ha posat en marxa les lleis d’ultradreta que han vingut després: la d’educació (ministre Wert), la de seguretat ciutadana (ministre Fernández Díaz) i la de l’avortament (ministre Ruiz-Gallardón). La seva idea de progrés és ficar-nos en un túnel del temps i, en lloc del 2014, fer-nos tornar al 1976, quan la democràcia encara estava per fer. Cadascú té les perversions que té. Estan a un pas de demanar a la Bárbara Rey que retransmeti les campanades de Cap d’Any des de la Puerta del Sol.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de desembre del 2013. 

Read More

Any nou, propòsits nous

Entre avui i demà milers d'éssers humans recauran en la formulació de bons propòsits. Deixar de fumar o fins i tot de vaporejar, anar al gimnàs, aprimar-se deu quilos, aprendre anglès, fer aquell viatge pendent, dir-li al cònjuge que no suportes aquella mania seva de dormir amb mitjons, deixar de parlar català en públic, declarar-se a la veïna, coses així. Tenir plans de futur és bo, encara que després les coses s'esguerrin i no els acabem de complir. El mer fet de tenir-ne ja vol dir creure en l'existència d'un futur. L'últim dia de 2011 l'escriptora anglesa Ann Morgan se'n va proposar un de ben peculiar: llegiria un llibre escrit en cadascun dels 195 Estats reconeguts per l'ONU (amb alguns afegits com Taiwan o Palestina). Per rebre suggeriments de lectura i obtenir la informació sobre títols que pogués llegir en anglès, va crear el blog A Year of Reading the World. Morgan admet que forma part del majoritari 62% de britànics monolingües i és conscient que el mercat del llibre al Regne Unit és molt miromeliquista: només el 4,5% dels títols publicats són traduccions. Per això la interacció a través del blog li ha estat bàsica. Autors com Ak Welsapar (Turkmenistan) o Juan David Morgan (Panamà) li van enviar traduccions inèdites de les seves novel·les i un equip de voluntaris va traduir a l'anglès les narracions d'Olinda Beja (Sao Tome & Principe) perquè Morgan pogués llegir alguna cosa escrita en aquella nació insular. La qüestió és que al final Ann Morgan va acomplir el seu propòsit i, avui fa un any, va acabar l'últim dels gairebé dos-cents llibres que s'havia proposat llegir, a una mitjana d'un cada 1,87 dies, degudament ressenyats al seu blog. 

Durant aquest 2013 que ara acabem Morgan ha explicat l'experiència en articles, per exemple a BBC Culture, i prepara un llibre que portarà per títol Reading the World. D'entre totes les lectures Morgan destaca una novel·la de l'escriptor mongol (en llengua alemanya) Galsan Tschinag que explica la història d'un jove pastor i també obres del pakistanès Jamil Ahmad, el togolès Tete-Michel Kpomassie i la birmana Nu Nu Yi. La presència d'Andorra a l'ONU fa que hagi llegit El professor de Keops de l'andorrà Albert Salvadó. Viatge d'hivern de Jaume Cabré figura en una estrafolària llista alternativa de descarts batejada  al blog com Rest of the World al costat de novel·les del Kurdistan (Jalal Barzanji), Illes Fèroe (Heðin Brú), Nacions Ameríndies (Louise Erdrich), el País Basc (Bernardo Atxaga) i les Bermudes (Brian Burland). El meu propòsit per al 2014 és que les futures imitadores d'Ann Morgan no hagin de buscar la literatura catalana a la llista Rest of the Word.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 31/12/13

Read More

Font de joioses anomalies

Envejo els assistents als tres concerts de comiat dels Antònia Font a Palma. Els disset anys de periple del quintet mallorquí són plens de joioses anomalies que els transformen en un cas únic. Segur que me'n deixo, però vet aquí un esbós de llista: 1) Han esdevingut referencials en l'àmbit català tot i cantar en la llengua que menysprea Bauzà i també han travessat les membranes de l'Espanya castellanocèntrica. 2) Han trobat un model de llengua en màgic equilibri entre la llengua genuïna i l'embastardida. 3) El líder indiscutible del grup dalt de l'escenari ha estat un (Pau Debon) i el líder indiscutible del grup fora de l'escenari un altre (Joan Miquel Oliver). 4) Han tingut una influència enorme sobre els grups posteriors d'èxit (Manel, Els Amics de les Arts, Mishima) malgrat continuar els camins alternatius de gent com Sisa, Pau Riba o Pascal Comelade. 5) Joan Miquel Oliver és solleric i Sóller és una vila ben present entre els amants dels ovnis; d'aquí, potser, el dring extraterrestre omnipresent a les lletres d'Oliver. 6) La sobtada retirada ha abocat els seus seguidors més afligits a buscar senyals esotèrics que la predeterminin, com el vers que tanca aquesta estrofa de la sensacional cançó “Me sobren paraules”, publicada ara fa tot just dos anys: “Me sobren paraules però no tenc res a dir, cadàver, pitufo, me sobren paraules, d'aquí a dos anys me retir”. 7) La cançó “Banda de rock” de l'últim àlbum dels Manel (Atletes, baixin de l'escenari) ara sembla tan premonitòria que quan la veu melancòlica de Guillem Gisbert la canta es veu empès a  dedicar-la als Antònia Font: “Què va passar-li a aquella banda de rock? Potser una nit van fer un concert, final molt trist... O van mirar-se després d'un assaig lent i infernal I ho van saber, i ho van notar...” 8) De fet, des que es va fer pública la retirada, els Manel tanquen els seus concerts amb un record pels Antònia Font i, com a mínim al concert de Sabadell, després de l'últim bis van punxar “Viure sense tu”, la mateixa cançó que ara el quintet mallorquí ha triat per cloure els tres adéu-siaus encadenats. 

 

L'anomalia més joiosa és que els desafortunats que no hem pogut assistir a cap dels tres concerts de comiat els podrem continuar escoltant com si només estiguessin de holidays: “Sunshine in yellow, vent saharaui/ tens es Meari en es sol/ no me das miedo Carmen Consuelo/ es dromedari és a Liverpool/ dàtils, piscines, te i pastes fines/ butterflies singing my song/ quiero sangría, dame maría/ ron cocacola i limón/ N'Ingrid és minimalista i té un discurs/ Na Desiré és futurista i té un futur/ jo som pintor de marines i olivars/ jo vull ser dadà”. Encara bo de les anomalies.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/12/13

Viure sense Antònia Font?

Read More

Germán Coppini i les festes

Es mor Germán Coppini i a més es mor el dia abans de Nadal, i en plena tristesa a tots ens agafa un atac de nostàlgia musical. A tots vol dir a mi i a uns quants amics meus. És una nostàlgia que no ens pertoca, perquè Coppini s’ha mort amb només 52 anys i el que hauríem de sentir és ràbia, però la seva generació va viure de pressa i amb ells tot sembla més antic: “Capitanes de quince años que fuimos, para ser ahora dos desconocidos”... Aquests dies som molts els que hem tornat a escoltar les cançons de Golpes Bajos com una forma d’homenatge, i de sobte hem pensat unes quantes coses. 1. Que bons que eren! 2.¿En quin moment vaig deixar d’escoltar-los? 3. Quines lletres tan meravelloses que escrvia Coppini! 4. Que estranys i, repeteixo, que bons que eren.

Els Golpes Bajos sonaven com cap altre grup d’aquells anys. Avui dia, des de la distància, potser és més fàcil veure la barreja d’influències. Rastres del fred dels nous romàntics, guitarres rítmiques com les d’Aztec Camera, un baix excitat i un teclat amb caixa de ritmes tocat amb delicadesa, i per sobre, donant coherència a tot plegat, les lletres i la veu de Germán Coppini. Era el 1983, 84, 85, i encara vam comprar els seus tres discos breus en vinil, en total una vintena de cançons, que amb el temps es van tornar més reflexives, com si busquessin un estat d’ànim plujós. Coppini cantava amb una calma entre tristoia i confidencial, “creando aureolas de fantasías”, que anava molt bé pels entretemps de les festes, és a dir, per a la vida als 16 anys.

En una altra època i amb una altra edat, els Golpes Bajos potser haurien arribat més lluny. Després de separar-se, Germán Coppini va seguir escrivint i cantant, sempre en projectes que reflectien el seu perfil inquiet, però aquells tres discos quedaran sobretot com una feliç anomalia. Recordo poques foguerades de tanta afinitat musical com el dia que vaig comprar aquell primer EP, cinc cançons i la portada il·lustrada per Ceesepe, i arribant a casa vaig escoltar Malos tiempos para la lírica: “Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotón...”. Allò es ballava, sí, però calia fer-ho amb desgana.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de desembre del 2013.

 

Read More

Setsef Senob

Les nadales de paper i la filatèlia estan en perill d'extinció. Ja fins i tot les grans corporacions han deixat d'enviar felicitacions nadalenques. Els Ferrandis del futur ho tenen magre. Alguns ja fan animacions, més o menys mel·líflues, que es puguin enviar per whatsapp, com la visita guiada de l'estel nadalenc a l'interior de la Sagrada Família. Les nadales personalitzades, que abans eren el recurs de qui no en comprava, campen per les xarxes socials. Les clàssiques fotos de nens o animals domèstics ornamentats amb detalls nadalencs colonitzen els murs del Facebook. La qüestió és digitalitzar-ho tot per estalviar els costos de la tercera dimensió. La majoria  circulen sense segell: missatges, fotos, il·lustracions, animacions, videos... Tot digital. En aquest context, els membres del CPI (Club Palindromista Internacional) fa dies que intercanvien palíndroms nadalencs per la xarxa. Un palíndrom és una frase capicua que admet la lectura en els dos sentits, com ara català a l'atac. Com que n'hi ha prou amb aprendre-se'n la meitat resulten un prodigi d'estalvi. D'altra banda, la seva simetria forçosa els transfereix un to tan artificiós com el de la retòrica nadalenca. Fernando Sáenz adjunta un menú nadalenc capicua (Sapo con oca, lomo, lacón o copas) i després anuncia el de la vicepresidenta espanyola: A Soraya papá da papaya rosa.

 

Altres membres del CPI han explorat la simetria entre  Navidad i dádiva (regal). Merlina Acevedo envia “Dádiva, nada mal llamada Navidad” i el poeta Pablo Nemirovsky “Sí, era dádiva, (lo ve uno), ¡ñam! ¡año nuevo, la vida daréis!”. Nemirovsky, que viu a París, afegeix: “Oíd: allí Papá Noël a la leona papilla dio”. El músic Alfonso de Vilallonga encapçala el bàndol dels que defugen les festes amb un palíndrom de flaire psicoanalític: “Odio Navidades. Yo soy seda, diván... oído?”. Vilallonga capitaneja la facció antinadalenca del club, que desenvolupa palíndroms com ara “Dádiva nada idónea en odiada Navidad” (Pedro) o “¿Así? Malévolo ve la misa” (Eladi Erill). El mot divansuscita un subgènere psicoanalític: “Navidad anonada diván” o “navideño soñé diván”. Del mot Navidad també sorgeixen els noms d'Ivan i Ivana: “Navidad, y si le falla, halla felicidad Iván” o “Aviva la Navidad Ivana la viva”.

Un dels dos presidents del CPI, el poeta Pere Ruiz, explora les dues llengües en les quals escriu així: “¿Nadal o Navidad? (¡Dádiva no la dan!)” i aporta el seu palíndrom a la carta de Reis: “Mereixia el bon ivori. Tiro vi noble. Així érem”. Xavi Torres remata la qüestió lingüística introduint un tercer idioma en discòrdia, que no és pas l'anglès, en un diàleg a tres veus: “¿Nadal o Noël o Navidad?/ (ávida): ¿Dan una dádiva?/ Dádiva no, leo, no la dan”. Finalment, l'altre presidentdel CPI, el musicòleg Jesús Lladó, aporta “L'Ada neda i retola loteria de Nadal”. La grossa de Nadal gairebé va ser una xifra capicua: 62.246. Serà capicua la primera Grossa de Cap d’any?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 28/12/13

Read More