Bon dia tinguin, sóc la reina d'Anglaterra

Es suïcida una infermera i tothom, a l’acte, denuncia allò que es coneix com broma de telèfon i que sovint comporta suplantació de personalitat, que és el que succeeix quan algú imita la veu d’Otto von Bismarck. No hi fa res que Bismarck morís el 1898, el teu interlocutor no té perquè saber-ho (a l’escola potser va triar expressió corporal en comptes d’història d’Europa). Imitar Bismarck no és senzill, la seva veu no es coneix gaire. És semblant a imitar Luis de Góngora per telèfon. Per més que ho intentes, costa molt. Fàcilment la veu se te’n va cap a la gargallosa i esquerdada de Quevedo, l’interlocutor se n’adona i pregunta picallós: “Es pot saber amb qui parlo? Amb Góngora o amb Quevedo?”.

 

El cas és el següent: la infermera anglesa que va atendre la trucada d’un locutor d’una ràdio australiana que es feia passar per la reina d’Anglaterra, es va suïcidar posteriorment. El periodista imitador volia saber tafaneries de la duquessa de Cambridge, dita Caterina, i es va assabentar que Sa Altesa Reial (o Sa Gràcia Ducal o Sa Altesa Dúctil, encara no domino els tractaments) havia passat una bona nit. No gaire més que això. A partir d’aquest suïcidi, s’han revifat els grans debats sobre els límits del periodisme, com n’hi ha tot sovint sobre els límits de l’humor, els límits de l’ètica i els límits de la paella valenciana.

 

Després d’un suïcidi, és normal que familiars i amics se sentin commocionats i tinguin sentiments de culpa. Però no cal que els compartim tota la societat, perquè no sabem exactament què ha provocat la mort. És molt probable que el suïcidat fos algú afectat per transtorns mentals greus. Quan un cònjuge anuncia que es vol divorciar, de vegades l’abandonat es mata o bé ho intenta, per desesperació o ràbia. És espantós, i els dono el meu condol. Ara, no per això suspendrem la llei del divorci. 

 

Enric Gomà, Ara, dimecres 12 de desembre del 2012.