El mussol i el mossèn

Dimecres al vespre caminava pel passeig de Sant Joan i, quan era a l’altura de la Diagonal, el mussol de Rètols Roura em va picar l’ullet. L’ull esquerre de color groc es va tancar dos cops, tic, tic, i després va continuar observant la ciutat amb aquella fixació seva. Era evident que em volia dir alguna cosa, de manera que em vaig aturar al davant de Can Soteras –els cambrers ja preparaven les taules per sopar–, vaig donar un cop d’ull a la rotonda i aleshores em vaig adonar de la novetat: el rostre enlluernat de Verdaguer! Es veu que fa uns mesos l’ajuntament va canviar la il·luminació del conjunt escultòric i ara la seva figura està més enfocada, com si estigués penjat en l’aire.

Com que ens coneixem de fa anys, mossèn Cinto em va explicar que n’està ben tip. Abans l’envoltaven les ombres i li donaven un aire misteriós. Els pocs veïns del barri que s’hi fixaven li deien “el corb”. Ara, en canvi, els focus li ressalten la sotana i el rostre d’home patidor. “Semblo Simeó Estilita enfilat a la columna”, em va dir, “només que ell s’hi va estar 37 anys i jo ja en porto 88. Durant molt de temps he pogut viure amb discreció. Abans comptava els turistes que van de la Pedrera a la Sagrada Família, però a l’estiu n’hi havia tants que em feien rodar el cap. Ara em fixo en el carril bici que va fins a l’Arc de Triomf, ocupat per ciclistes, patinadors, atletes i tot el que vulguis. Abans, si em cansava del soroll dels cotxes, em relaxava mirant el mar. Ara, quan vull veure el mar me l’he d’imaginar, perquè em tapa la vista aquell edifici tan lleig de Gas Natural. Ai, abans que em posessin aquests focus del dimoni ningú em tenia per una persona curiosa, Déu me’n guard”.

Per animar-lo li vaig preguntar pel Nadal. Em va explicar que, malgrat tot, l’enllumenat dels carrers i les cançons repetitives li alegraven el dia, fins al punt que li venien ganes de baixar a passejar per Barcelona. Abans d’acomiadar-me encara em va dir: “He sentit que han inaugurat un  monument dedicat a Churchill... Quins acudits!”. De part de mossèn Cinto i meva, un bon Nadal discret.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de desembre del 2012.