Comença la pel·lícula. Un home ben vestit i poderós entra en una limusina. A partir d’aleshores inicia un viatge que el porta per una gran ciutat —París, Nova York, demaneu—, es va reunint amb diverses persones i ja no s’atura fins que arriba al fons de la nit, moment en què abandona el cotxe i descobrim on van a dormir les limusines. S’acaba la pel·lícula. Aquest és, simplificant molt, l’escenari principal de dues de les històries que surten a totes les llistes del millor cinema del 2012: Cosmópolis, de David Cronenberg, i Holy Motors, de Leos Carax. ¿Per què aquesta coincidència en la limusina? Cronenberg adapta una novel·la crepuscular de Don Delillo i Carax escriu una història original i excèntrica, però en tots dos casos hi ha un joc entre el que és privat i el que és públic. L’interior d’una limusina se separa del món amb uns vidres foscos i és tan ampli com una habitació d’hotel, una oficina, un camerino o un armari per guardar trastos.
Més enllà del cotxàs de luxe, la idea que persegueixen totes dues pel·lícules és semblant, però s’hi acosten per camins gairebé antagònics. A Cosmópolis, el protagonista surt poc a l’exterior. Quiet dins aquella mena de taüt en marxa, encallat en el trànsit dens i les manifestacions antisistema, el seu caràcter especulatiu es reflecteix en la gent que el visita i li omple el dia: la seva dona, l’amant, un analista financer, un metge que li fa un examen prostàtic... La cara de l’actor Robert Pattinson és angulosa i freda, immutable. En canvi, la cara de Denis Lavant a Holy Motors és boteruda i canvia constantment: es maquilla, s’omple d’arrugues, xacres i cicatrius, perquè tan aviat és un avi com una rodamón, un pare de família, un boig o un assassí a sou. La limusina corre per la ciutat i, quan s’atura, l’escup a la realitat, a omplir la vida dels altres. Fa més de 150 anys, Walt Whitman escrivia un vers feliç: “Sóc immens, continc multituds”. Avui, en l’era digital, l’home es dissol en l’individualisme i les seves emocions s’han convertit en un negoci que cotitza a borsa.
Jordi Puntí, El Periódico, 15 de desembre del 2012.
Més enllà del cotxàs de luxe, la idea que persegueixen totes dues pel·lícules és semblant, però s’hi acosten per camins gairebé antagònics. A Cosmópolis, el protagonista surt poc a l’exterior. Quiet dins aquella mena de taüt en marxa, encallat en el trànsit dens i les manifestacions antisistema, el seu caràcter especulatiu es reflecteix en la gent que el visita i li omple el dia: la seva dona, l’amant, un analista financer, un metge que li fa un examen prostàtic... La cara de l’actor Robert Pattinson és angulosa i freda, immutable. En canvi, la cara de Denis Lavant a Holy Motors és boteruda i canvia constantment: es maquilla, s’omple d’arrugues, xacres i cicatrius, perquè tan aviat és un avi com una rodamón, un pare de família, un boig o un assassí a sou. La limusina corre per la ciutat i, quan s’atura, l’escup a la realitat, a omplir la vida dels altres. Fa més de 150 anys, Walt Whitman escrivia un vers feliç: “Sóc immens, continc multituds”. Avui, en l’era digital, l’home es dissol en l’individualisme i les seves emocions s’han convertit en un negoci que cotitza a borsa.
Jordi Puntí, El Periódico, 15 de desembre del 2012.

0 comments
Post a Comment