Què hi ha sota la manta

Fa anys aquell gran entrenador i filòsof que és Pacho Maturana va definir el futbol com una manta curta. Si et tapes el cap, deia referint-se a la defensa, els peus quedaran a la intempèrie, i si et tapes els peus (els davanters), llavors és el cap (la porteria) que queda desprotegit. Com sol passar, la imatge futbolística es pot aplicar també a la vida en general: la manta sempre és massa curta i al final per un lloc o altre entra el fred. Potser perquè ara vivim una època de cobertors escassos i fets un parrac, sovint sentim que els sospitosos de corrupció amenacen d’“estirar la manta” i descobrir els culpables grossos.

Aquests dies, per exemple, la nòmina d’estiradors de manta inclou a Diego Torres, l’exsoci d’Undargarín, que deixa intuir que sota la seva manta hi ha la infanta Cristina i la Casa Reial. El metge esportiu Eufemiano Fuentes, imputat a la Operació Puerto, va suggerir amb altres paraules que estiraria la manta: si la jutgessa li demanava noms, ell els hi donaria. El cas Bárcenas, esclar, ha deixat a la vista un altre gran estirador: segons el diari El Mundo, davant les investigacions del cas Gürtel i els milions a Suïssa, Bárcenas va avisar al seu partit que, si no li feien costat, estiraria la manta. En el seu moment, Fèlix Millet i Jordi Montull també van insinuar que estirarien la manta, igual que Manuel Bustos, l’alcalde de Sabadell, quan va dimitir temporalment.

Vet aquí una actitud covarda i miserable. Si tenen informació sobre delictes, el seu deure és donar-la a conèixer. En el fons, però, les amenaces són un intent desesperat per quedar-se, ells també, calentons sota la manta. Fa dies que hi dono voltes. Ara que la Casa de las Mantas del carrer Jonqueras —al ladito de la Caixa— ha hagut de tancar, potser és hora que substituïm la frase feta i, en lloc d’estirar la manta, comencem a dir “aixecar la pedra”. Tots ho hem vist algun cop: aixeques una pedra i de sobte una colla de bitxos, cucs, escorpins i altres bestioles de mal classificar corren a amagar-se perquè no els agafin.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de febrer del 2013.