En aquests moments tan presumptes

Durant els meus anys escolars vaig ser en tot moment un presumpte culpable. Comptava amb una trajectòria dilatada i molt rica com a castigat, es pot dir que m’havia convertit en carn de passadís. A la primera escola que vaig anar, Elaia, als castigats ens desterraven a un banc de fusta clara de l’entrada i se’ns hi exhibia en vergonya pública. Als Jesuïtes de Casp el càstig anava acompanyat del conreu del sentiment de culpa, subtil i llefiscós. En aquells anys mai cap professor no em va aplicar la presumpció d’innocència, mai cap director no va defensar el meu honor. Tampoc no em feia il·lusions. Sempre vaig tenir una consciència precisa dels meus delictes i no disposava del cinisme elaborat ni dels dots actorals dels polítics, que es mereixerien el Premi Butaca.

Quanta raó tenia Salvador Cardús, a la tertúlia de El matí de Catalunya Ràdio, en apuntar que als mitjans no s’aborden bé els casos de polítics imputats per corrupció. Per una banda topem amb la presumpció d’innocència, sempre hi ha algú que l’esgrimeix incansable, i per una altra amb la defensa aferrissada de l’honestedat del sospitós per part dels seus coreligionaris. Amb tot plegat, no saps si estem parlant d’un presumpte corrupte o de Don Joan Bosco. Fa uns dies Soraya Sáenz de Santamaría ens va regalar amb un panegíric tan laudatori de Mariano Rajoy que no s’entén com el president no es concedeix, a ell mateix, la Gran Creud’Isabel la Catòlica.

No hi ha tants miraments amb els acusats de delictes menys glamurosos, els presumptes assassins o els presumptes lladres (els acusats de robar bolsos de Dior perquè ningú no els n’hi regala). Només qui té la cua de palla nega les acusacions fet un basilisc i s’escuda en la presumpció d’innocència. A mi no em va servir de res quan em van trobar dins el pupitre Blancanieves y los siete enanitos viciosos.

 

Enric Gomà, Ara, dimecres 6 de febrer del 2013.