Els venedors de prosa

La setmana passada, el Carnegie Hall de Nova York va viure una actuació especial. En lloc d’un concert de música clàssica o un d’aquells ballets que tant atreien a Edward Gorey, s’hi va celebrar una nit literària. El protagonista era l’escriptor John Green, que va llegir fragments dels seus llibres acompanyat del grup musical The Mountain Goats. Tot i que la vetllada es transmetia en directe per Youtube, les entrades valien entre 15 i 30 euros i els seus fans les van exhaurir en només nou hores. Pel que tinc entès, John Green és una mena d’Albert Espinosa: escriu novel·les per a “joves adults” i ha venut prop d’un milió d’exemplars del seu títol més conegut, Bajo la misma estrella (Nube de Tinta).

Mentre llegia sobre l’èxit de John Green, em va venir al cap una novel·la que em va agradar molt: La petita venedora de prosa, de Daniel Pennac. Publicat el 1989, aquest tercer volum de les aventures de la família Malaussène narra el destí d’un escriptor de masses. JL Babel és un autor fantasma, que ningú ha vist mai, tot i que és un best-seller mundial. Un dia la seva editora decideix muntar una gran nit promocional al pavelló d’esports de París-Bercy, durant la qual es revelarà la identitat de JLB. La trampa, però, és que l’editora ha contractat el pobre senyor Malaussène perquè sigui el rostre visible del misteriós autor. L’acte convoca milers de lectors i fans, però també de detractors que volen eliminar-lo de la faç de la terra...

Qui vulgui saber com continua la novel·la, l’haurà de llegir. A més de ser divertida i addictiva, com tots els llibres de la sèrie Malaussène, Pennac hi disfressa una reflexió sobre la subtil frontera que separa la literatura dels venedors de prosa. Ara que estan tant de moda les trilogies, sèries i nissagues, em sorprèn que els joves i adults d’aquest país no llegeixin més a Pennac. En castellà, els seus llibres es troben en edició de butxaca (i molt ben traduïts per Manuel Serrat Crespo). En català, malauradament, és un caos: traductors diversos, editorials diverses, títols exhaurits, desordre. Cal un editor agosarat que s’hi emboliqui.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de gener del 2013.