Mozart Lopes, alcalde

El candidat Gerson Obama

Ahir diumenge es va celebrar al Brasil la segona volta de les eleccions municipals. Entre alcaldes i regidors s’han escollit  prop de 450 mil persones que representaran als ciutadans. Com a tot arreu, aquest procés demana una campanya electoral per seduir els votants, però al Brasil els candidats menys coneguts se serveixen d’un altre element de promoció: el nom. La llei electoral permet que el candidat faci servir un sobrenom, un malnom, i sobretot en poblacions petites sovintegen les apostes pel nom famós. A vegades l’excusa és la (relativa) semblança física, com passa amb una Ladi Gaga que es presentava a Santo André, o  amb els 16 Obama que hi havia repartits pel Brasil, tots negres i amb un tallat de cabells semblant al del Barack Obama original. En d’altres casos el nom obeeix a alguna afició o fins i tot obsessió, com és el cas d’Elvis Nao Morreu, Joao do Ford Ka, Thiago Batman o el Pelé da Ilha.

Al Brasil aquesta mena de jocs resulten menys estrambòtics perquè els noms de bateig ja són molt permissius. Entre els candidats que es presentaven amb el seu nom real, per exemple, hi havia Macgaiver, Abrahan Lincon, Mozart Lopes, Jimmicarter Santarem, Chiang Kai Cheque Braga o Stalin Junior. Tot amb  tot, no deixen de ser excepcions curioses, deliris d’uns pares juganers o insensats, ja que a la llista d’aspirants hi predominen noms més comuns. Són noms, això sí, que demostren que el Brasil és un país fet d’immigrants: italians i sirians, alemanys i japonesos, portuguesos, africans i hindús. Fernando Haddad, per exemple, que ha estat escollit alcalde de Sao Paulo, és de família libanesa.

Fa poc, parlant de la deriva econòmica d’Europa, Michael Bloomberg —alcalde de Nova York— deia que un dels puntals del creixement hauria de ser la integració dels immigrants, que donen treball i a la llarga creen negoci. Ara mateix a Catalunya la crisi també ha arrasat aquest panorama. Pel que fa a incloure noms àrabs, xinesos o pakistanesos a les llistes electorals, encara és ciència-ficció.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’octubre del 2012.