El domador de peixos

Roger Gómez i Dani Resines formen, amb la productora Cristina Sánchez, una cèl·lula de cineastes denominada El Cangrejo. Es van donar a conèixer amb L'equip petit, un documental sobre un equip de futbol infantil que sempre perdia. La seva trajectòria de cineastes independents conté altres peces que demostren una gran capacitat per projectar una mirada molt lúcida. Aquesta setmana han fet 23 preestrenes, durant 24 hores seguides, del seu últim curtmetratge de 22 minuts: El domador de peixos. S’han centrat en la figura de Francisco (llegiu-ho Fran6Q) Roig Toqués, creador d'un visitat museu de curiositats marineres a Vilanova i la Geltrú, la porta d'entrada al qual era la Carpa Juanita, l'únic peix del món que menjava amb cullera i bevia a galet, d'un porró. Com que en Roig Toqués era mon oncle i el museu un dels espais més màgics de la meva infància, he viscut aquesta preestrena amb fruïció. La primera de les 23 projeccions es va fer en família dins del museu, que roman tancat des de la seva mort. Veure aquell espai màgic en una pantalla instal·lada al seu interior va ser un trompe-l'oeilpanxabovístic que entronca amb l'operació vital de mon oncle: emportar-se el mar a casa a còpia de metonímies i sinècdoques. La pel·lícula aconsegueix traslladar el seu esperit a través d'una carta pòstuma que rep un vell llop de mar. La sàvia inserció d'imatges d'època, filmades pel mateix Roig Toqués, enriqueix l'atmosfera del documental i n'aprofundeix la força narrativa. Es dóna la paradoxa que les imatges documentals semblen de ficció i viceversa, tal com succeïa quan ell explicava els objectes heteròclits del museu.

El domador de peixos aspira a ser seleccionada a Sundance. Recorrerà  el circuit internacional de festivals des del convenciment que l'estat de la creació és com el museu de mon oncle, fruit de la passió inherent a la iniciativa privada. La preestrena múltiple ho demostra: cap problema per projectar-la en àmbits privats com la Daurada de Vilanova, la cocteleria l'Elephanta, la llibreria Pequod o el cinema Maldà, entre d'altres. En canvi, l'Ajuntament vilanoví els demanava centenars d'euros per fer-ne una projecció als equipaments públics. El mateix Ajuntament que, incapaç de valorar l'impacte dels records del Museu i la Carpa en centenars de milers de catalans, aigualeix la seva preservació en un projecte de futur sense ànima ni personalitat. La desafecció general pels gestors del diner públic encara infon més valor a la figura d'un ingenu seductor com Roig Toqués, que mai no va cobrar ni cinc per ensenyar el seu tresor a tothom qui el volgués veure, de Yul Brinner a una escola infantil. La pel·lícula, que tampoc no ha rebut ni cinc de cap institució, mostra com la casa Martini va posar un anunci a la bassa de la carpa a canvi d'una caixa d’ampolles de vermut. Mig segle després la càmera les descobreix en un racó, empolsegades. Brindem pel domador de peixos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 27/7/13 

Vegeu-ne el tràiler aquí en Vimeo i visiteu la pàgina de Cangrejo TV