Tots imitem algú

És desembre, s’acosta l’últim dia de l’any —una convenció com qualsevol altra— i una mena de fidelitat al calendari ens empeny a fer llistes. Llistes dels millors llibres, pel·lícules, discos,  obres de teatre, restaurants, exposicions, aplicacions, entrepans de fuet i tot el que us vingui al cap. Cadascú fa la llista convençut que la selecció el distingeix dels altres i se sent únic, però quan les poses en comú, totes les llistes s’assemblen. Fins i tot els que es volen alternatius, o provocadors, i trien allò que no coneix ningú, acaben coincidint en les mateixes coses alternatives o provocadores. És condició de vida: ens pensem que som diferents dels altres, però en el fons tots ens assemblem, tots imitem algú altre. Aquesta és la tesi d’un assaig recent que hauria de sortir a les llistes dels millors llibres de l’any: Imitació de l’home, de Ferran Toutain (La Magrana).

“Ser home significa imitar l’home”, va escriure Gombrowicz. Partint de les idees d’aquest autor, Toutain explora els mecanismes que ens porten a crear-nos una identitat, una màscara que ens presenti davant els altres i alhora no ens faci fer el ridícul. “L’home és un etern actor, però un actor natural, perquè l’artifici és en ell un atribut congènit”, escriu Toutain. Primer traça els orígens d’aquest artifici i després fa un retrat irònic (i devastador) de la societat actual, lliurada a la superficialitat de les modes, les idees rebudes i el confort de pertànyer a alguna majoria. És impossible llegir aquest assaig i no sentir-te assenyalat, perquè aquí rep tothom: des de les ideologies, que viuen de substituir el raonament per la devoció cega, fins a la deriva ridícula que han pres molts dels postulats de les esquerres dels anys seixanta, transformant unes idees que es volien subversives en tot de religions laiques. L’esnobisme i l’estupidesa són, al nostre món, dues cares de la mateixa moneda. Potser caldria començar per dalt i anar baixant: que algú regali Imitació de l’home als nous consellers de la Generalitat. Veient les seves actuacions, podrem intuir si l’han llegit o, com a mínim, fullejat.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de desembre del 2012.