La mort del llibre digital

Digueu-me analògic, però passa el temps i no aconsegueixo sentir cap simpatia pel llibre electrònic. Comprenc molt bé que els aparells com l’iPad o el Kindle són el futur immediat. En tinc un i a vegades el faig servir, per això m’adono que poden ser útils per llegir diaris que es publiquen a l’altra punta del món, o per consultar enciclopèdies i llibres especialitzats que mai no podria tenir a casa. També m’adono que per als professionals del llibre —editors, agents literaris, periodistes culturals— és una eina pràctica, que els estalvia temps i visites a l’osteòpata. Tot i això, em resisteixo a descarregar i llegir ficció en format electrònic. Que consti que no és per alguna mena de romanticisme llibresc, del tipus “és que es perd l’olor que fan els llibres” —un dels arguments que se solen donar, tot i que en realitat els llibres no en fan gaire, d’olor.

De fet, les meves reticències tenen més a veure amb els llibres que ja he llegit que no amb els que encara voldria llegir. Me’n vaig adonar dies enrere, en assabentar-me que, quan et mors, els ebooks que vas comprar desapareixen amb tu. No els hereta ningú, sinó que s’esborren quan el teu compte personal caduca. I el mateix passa amb les cançons que has comprat a l’iTunes. Acabava de llegir aquesta sentència fúnebre en un diari (de paper) i llavors vaig alçar la vista i vaig observar els meus llibres. Als prestatges hi conviuen els títols que he llegit i els que he rellegit, i també els que no he llegit. N’hi hauria prou d’aixecar-me i fullejar-los mig minut, i cadascun m’explicaria alguna cosa. No em refereixo només a tot allò que em van donar amb la lectura, sinó als records que els acompanyen: quan el vaig comprar, on el vaig llegir, qui me’l va recomanar, etcètera.

No sé què passarà amb tots aquests llibres quan jo em mori, on aniran a parar o si els llegirà algú altre. M’agrada pensar que un dia compartiran les meves vivències amb un altre lector. Potser és una pura il·lusió, però ja em direu si no és millor això que morir com un robot, sense ànima.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de setembre del 2012.