Les cintes de ma capa, Rajoy...

 Encara que no es pugui demostrar, algú hauria d’avisar a Mariano Rajoy que cada vegada que diu “no” a la consulta a Catalunya, a Espanya hi ha una tuna que es passa en bloc al tecnopop. Si no vol acceptar una votació perquè el seu patriotisme espanyol està per sobre del sentit democràtic, com a mínim que ho faci pel futur de la cançó Clavelitos. Algú —i aquest algú podria ser Paco Marhuenda amb la seva telepatia presidencial— també hauria de dir a Rajoy que, com més s’obsessiona a dir que no, més convençuts estan els partidaris del SÍ, i encara més els del SÍ, SÍ. Encara que sembli un contrasentit, a hores d’ara l’absència de diàleg ja forma part del guió establert. De fet, pot ser que sigui l’únic guió que uneix a tots els partidaris del dret a decidir.

A vegades, quan repasso tot el procés, tinc la sensació d’estar davant una d’aquelles partides d’escacs entre Karpov i Kasparov. Mentre movien les peces, els dos mestres ja anticipaven quins serien els propers 30 moviments. Com en la ment dels jugadors d’escacs, fins ara la consulta a Catalunya era una abstracció. La data i la pregunta l’han posat en el terreny de les coses concretes. Divendres, l’antropòleg Manuel Delgado intuïa al seu blog els moviments previstos pel govern català: en la seva ment el “no” de Rajoy es mantindrà fins al final i, com a conseqüència, no hi haurà consulta, però es convocaran eleccions anticipades plebiscitàries, guanyarà el bloc independentista, el Parlament declararà la independència unilateralment i l’estat espanyol no hi podrà fer res. No hi farà res, afegeixo jo, perquè el “no” categòric de Rajoy pot ser molt concret, però aplicar-lo seguint la Constitució resulta massa abstracte. La intervenció d’Espanya a Catalunya exigiria tants recursos econòmics i emocionals que l’estat espanyol no la podria assumir. A més, com diu Delgado, l’única sortida que els quedaria seria enviar l’exèrcit, que toparia amb un moviment social pacífic molt nombrós. ¿Fa por, oi? Doncs algú hauria d’avisar a Rajoy que, cada cop que diu que “no”, en algun punt d’Espanya hi ha un tuno que rebenta una pandereta.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de desembre del 2013.