La llei de Godwin

Nazisme

Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei dirigit per Adolf Hitler.

L'any 1990, quan els fòrums en línia eren una novetat, Mike Godwin va formular un principi que ha passat a la història de la xarxa. Segons aquest advocat i usuari d'Usenet, a mesura que se succeeixen els missatges que conformen  un fil de discussió en línia, la probabilitat de que algun dels interlocutors esmenti Hitler o els nazis tendeix a la unitat. I llavors la discussió s'acaba. No cal resseguir els comentaris anònims que els lectors deixen en molts digitals per comprovar que la llei de Godwin continua vigent. N'hi ha prou amb estar una mica al cas de la campanya electoral per adonar-se que les al·lusions més o menys directes als nazis no són patrimoni exclusiu dels missatges a la xarxa. De fet, potser convindria actualitzar el principi formulat per Godwin per poder-lo aplicar a les picabaralles polítques d'una campanya electoral. Perquè aquests dies sentim polítics que participen d'aquesta contaminació retòrica amb una alegria que fa feredat. Alguns casos són insignificants, com el del regidor del PSC a Mont-roig que va difondre la imatge de Chaplin vestit de nazi a El gran dictador amb cara d'Artur Mas. Una ximpleria infantiloide que fa tot just un mes ja havia perpetrat un regidor del PP a l'Ajuntament de Rubí. La pantomima nazi adquireix un caire més greu quan qui confirma la llei de Godwin és un dirigent rellevant, i encara més si l'al·lusió al nazisme es presenta embolicada amb la cel·lofana rosa de les reflexions morals. 

Marcelino Iglesias, per exemple. Parlar en un míting del PSC dels cent milions de morts atribuïts a l'hipernacionalisme europeu per criticar la deriva independentista catalana va incomodar alguns dels seus teòrics companys de viatge socialista. La història s'ha repetit a Sitges amb l'ínclit José Bono. Veure'l lluint un pin de Ciutadans a la solapa (ai, Navarro) mentre assegura amb cara de Botejara que a l'Alemanya dels anys 30 “les coses van començar a anar malament quan va ser sospitós tenir dues identitats” provoca, com a mínim, tres reflexions. La primera és que això ho diu algú gens sospitós de tenir dues identitats, perquè és notori que Bono en té una de sola, una i no cinquanta-una, per entendre'ns. La segona és que l'únic lloc on resulta sospitós tenir dues identitats és precisament a l'Espanya monolingüe. I la tercera és que, al costat de José Godwin Bono, Esperanza Adelson Aguirre i els seus amenaçadors auguris bananers per a una Catalunya independent semblen un joc de nens. Les hosts faesistes hauran d'esforçar-se una mica si no volen quedar superades. El dit d'Aznar potser els assenyala el camí, però fins ara són els socialistes els observants més fervorosos de la llei de Godwin. Què se n'ha fet, d'en Wert?

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 17/11/12