Gallardón i Paul Ryan, quin parell!

A finals de juliol, just abans d’anar-se’n de vacances, el govern del PP va deixar caure una altra de les seves propostes polèmiques, d’aquelles que a més de marcar terreny simbòlic serveixen per distreure’ns del malestar general que han causat ells mateixos. En aquest cas el protagonista va ser Alberto Ruiz-Gallardón, el ministre de Justícia, dient que vol reformar la Llei de l’Avortament i la malformació del fetus ja no serà un supòsit per avortar. Como podia ser altrament, l’anunci va indignar la part més progressista de la societat. També va causar sorpresa: Gallardón sempre havia sigut el policia bo del PP, com si diguéssim, l’home anys enrere fins i tot s’havia fotografiat a la portada de la revista gai Zero, i ara sortia amb una proposta tan reaccionària que sembla inspirar-se en el franquisme més repressiu.

Per defensar el seu pla, Gallardón va dir que la llei actual li sembla “èticament inconcebible”, però ja sabem que els catòlics tendeixen a barrejar l’ètica amb la religió. En el fons, és la mateixa línia dels republicans d’Estats Units, només que a ells no els cal dissimular gens, com demostra la recent elecció de Paul Ryan com a número dos del candidat Mitt Romney per a les eleccions generals del novembre. Com Gallardón, Paul Ryan també és alt, atlètic, de bona família i porta camises blanques ben planxades. El seu ideari catòlic no es refugia en eufemismes, al contrari, i per això encara va més enllà quan ataca l’avortament. Content de ser el policia dolent, Paul Ryan el prohibiria fins i tot quan l’embaràs és el resultat d’una violació, un incest o posa en perill la salut de la mare. Ah, i de passada enviaria a la presó les dones avortistes.

Es pot argumentar que entre Gallardón i Paul Ryan hi ha una gran distància, però al  darrere de la seva ideologia s’hi entreveu l’eterna confusió entre religió i política —una unió més vella que l’anar a peu, que és l’origen de no sé quantes guerres i que ara mateix, al nostre país, hauria de ser inconstitucional—. Passen els anys, els conflictes, i al final sempre anem a caure a la mateixa trampa. Quan parlen d’economia, els conservadors s’omplen la boca d’individualisme, de lliure mercat, de liberalisme a ultrança, però llavors, quan s’han de posar transcendents, els agafa la por d’estar sols i prefereixen l’escalforeta protectora de la religió. Que algú, una força superior, decideixi per ells quan es tracta de dilemes morals. Així rai.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 d’agost del 2012.